08918

Lluís Calvo & David Caño

                                     Lo mereces

                                               (d’una pintada al barri de Llefià)

                                               Amàlia X Emília

                                               (d’una altra pintada a Sant Roc)

Em mires. Et miro. Ens mirem. 

Qui som?

Jo, tu, ells, nosaltres.

Tots.

Reduïts a la crisi de la presència. A un joc d'insinuacions i amenaces. Al buit. Al no-res que creix quan no s'espera res, quan l'esperança de poder tenir esperança s'esvaeix entre les urpes d'un desig que només cerca el punt de fuga.

I la invisibilitat de la frontera se'ns mostra ben precisa.

Perquè aquest és l’estigma de no poder sortir d’on ets.

Els del centre de Badalona no van a Sant Anastasi. Els veïns de Sant Anastasi no trepitgen Llefià. I els de Llefià no entren, sota cap concepte, a Sant Roc. I així es perpetua la segregació, el ghetto, la frontera.

Però la poesia ha de ser allí on ningú la crida.

Perquè és la infiltrada.

El poeta ha d’atrevir-se a vulnerar les fronteres. A entrar en els llocs on no se l’espera i la seva presència és vista com un fenomen hostil.

Els forasters.

Els d’allí són enemics, els de més enllà són així, els d’endintre de l’endins són uns indesitjables. I així creix i s’alimenta la línia invisible i la línia evident. Entre ells i nosaltres. I nosaltres som ells per a un altres. I vosaltres sou nosaltres quan ells es pensen que no som dels seus.

Putos àtoms. La divisió total.

A Sant Roc no hi entra ningú que no sigui de Sant Roc.

I no tenim cap motiu per ser aquí. Per això hi som.

El pressentiment.

L'estigma o l'enigma? L'hostilitat ens apropa.

Caminar. Avançar. Desbordar l'espectacle de l'avorriment en cada gest-nou de mitja tarda. En cada fissura que dissimulem fins a l'abisme. Fins al dessota d'una autopista que ens allunya del significat de tota pertinença. Ens donem les cicatrius. Les marques del silenci que no et dic quan el tall de la lluna s'adorm i l'enyor giravolta en l'escalf del darrer xauarma. L'infinit i la nit.

Cosmovisió.

Geopoesia.

I entrem en el reducte perquè també és nostre. Som els convidats que es conviden a ells mateixos i forgen les imatges amb la destral dels cors.

L'or que rosega l'absència de tot ens somriu.

Ets tu, aquesta ombra que s'esmuny per la clariana?

Però les arrugues del laberint no amaguen càmeres de vídeovigilància. Ni el serrell d'uns cabells massa humits. Insolents. Impenetrables.

Timba il·legal, vells patriarques gitanos, l’antiga pista de patinatge enmig dels blocs. La gallina que corre sense rumb, carros de supermercat amb ferralla. Arbres raquítics. Escultures reduïdes a l’anèmia, violades, profanades. Tones de roba estesa.

L’aluminosi corroeix les ànimes.

Sant Roc: una presó a l’aire lliure. El món com a presó i representació, que diria aquell.

La por. O la raó de viure al marge, en un polígon. Al bell mig d'una terra d'acollida. Perquè a Sant Roc la vida es barreja amb la fortor de les espècies,  amb els regalims de desencís que entollen cada cel·la parcel·lada. “Puntada a la porta” i que vingui qui pugui i ho expliqui. Xerreu si voleu, però sobretot, no us rabegeu en aforismes. Que aquí, la parla sua. I la llibertat és molt més que l'enginy brillant d'una metàfora. Tu, avui, no ets ningú. I nosaltres hem trepitjat el saber que lluu a l'espatlla de totes les parets tatuades. En els fonaments d'una cadira de fusta que crema per ser mare. En l'argot.

Xerra si pots.

“Crisis? Yo siempre he estado en crisis”

Ella, tu, jo.

L’hostilitat es palpa a cada pas mentre es va ponent el sol. Desafiaments, mirades flamejants dels qui ignoren que el mur és just a l’altra banda dels ulls que ara els  observen.

Nosaltres hi som d'arrel. Des del crit d'aquell balcó que diu nostàlgia. O impostura, al signar el mot Arquitectura. O Paleta d'Avantguarda. Tant se val.

La poesia política no és un pamflet. La veritable poesia política és un poema ben bonic penjat d’un ganxo ple de merda.

Artistes cretins, aquí teniu material per a les vostres elucubracions!

Primera proposta: els poetes faran un recital en el reducte. S’hi presentaran per sorpresa i esperaran fins que els mateixos veïns organitzin el poema del seu viure. Mentrestant, s’hi repartiran obres de poetes diversos i es convidarà els des-habitants a seure’s a la fresca.

Segona proposta: l’aquelarre dels cabrons esquarterats. Guillotina. Bazuca. El Gran Terror Poètic.

I així, a poc a poc, es farà camí.

La poesia és un marrec que fuig amb el futur amagat sota l'aixella. És l'esquella de l'instint que fixa el perill d'una abraçada. El blau al cor pel cop de roc. I una sentència transcrita com una queixa:

Dios te ama,

pero no engorda, afegim.

Res més. O tot.

Buenos días, princesa.