Quatre poemes d'Estiula (Labreu Edicions, 2011)

Estiula? Estiula és una obra i, alhora, un indret. Les coordenades pertanyen a una vall del municipi de les Llosses, al Ripollès, entre Sant Marc, les Ajagudes, l'Auró i els rasos de Tubau. Catalunya vella, una terra propietat de Guifré el Pelós. Des d'aquí es crea un llibre que parla del territori singular sense idealitzacions romàntiques. Del cor del poeta al cor dels rocs i els arbres i les prades.

Aquest llibre, per tant, no parla d'un lloc i el descriu, sinó que el lloc geogràfic acompanya els trànsits del poeta i el seu caminar físic i literari. Es tracta, així doncs, d'una obra que parla de mort i amor, de solituds i d'esperits, de silencis i de vents. Qualsevol lloc ens connecta amb el centre de l'univers. I és aquesta universalitat la que s'assoleix des del llogarret més petit, des del racó més amagat. Estiula parteix de la llengua singular, de la llengua que sempre s'ha de desobeir per assolir el llenguatge propi del poeta. El territori i la llengua es desacralitzen des del centre més sagrat del país. Tot recomença en el Pirineu. i aquest és un llibre pirenaic, creat entre els faigs, els pins roigs i els xiscles de les àligues. Cap al món. 

Com diu Jaume Pont en l'epíleg del llibre, "La natura, i amb ella una molt especial forma de veure i viure, concebre i interpretar el territori, és el centre d’Estiula. El poblet del Ripollès que dóna títol al llibre es converteix així en paratge i paisatge, microcosmos de la natura total: una natura humanitzada, singularitzada en llocs i llogarets, rocams i gorgs, ocells i fulles, aigües i vents que pronuncien, a cada passa o vers, el bategar de la paraula creadora del poeta (...) Des d’aquest tombant, Estiula s’enlaira i acaba configurant-se, per dir-ho com el poema “El mestre Ventijol era una fita…”, i en paraules de l’artista Joan Ponç a propòsit del Pirineu, en “el quilòmetre zero de l’univers”.

Estiula també està molt ben acompanyat per un dibuix de Benet Rossell, titulat Gent, paisatges i mots. Aquí el teniu:

I heus aquí els quatre poemes del llibre:

Ets badiella que m’uneix,

bessona de miralls,

a la pluja i als arbres.

So i cor,

parella humil del vent,

al socoster verdós

on la pell cavalca com un riu

per fer-se boca en tu,

aram i aurora.

Éreu tu i ella, badant la rella

de l’amor que a cada pam

s’enfonsa, sense tron,

en la saó de l’altre.

 

Galopen els estels

pel teu cos alatzà,

tenyit de sol i resplendors i mans.

I s’alça el jo, vingut de l’alt atzar

per viure’t, àvid,

amb branques enllaçades com un bosc.

Què n’has de fer del foc i l’aire?

Vine: escolta el so, nua’t al llamp.

 

I, si mai és fosc, retroba’m:

busca l’ocell darrere el cant.

 

El cor: corba encesa del cel

i somni que corseca el cos.

Tot allò dissemblant s’aglomera

en veu, conglomerat de rocs

que endins s’agrupen, escrivint-se,

amb la grafia dúctil dels combats.

De llamp o pedra o signe:

dir és convocar els isolats.

En l’hipèric

l’eufòria roborant

que t’erigeix en flama.

Els déus menors

t’acosten, lentament,

al somni ambrat.

Eufòria-eufòrbia: al bosc.

La joia:

com dir-la sense perla

–rodona, coronada–

per vèncer el desànim

que s’ajup rere el cor?

El roc amaga l’or.

I tot s’agita.

Dus l’anell dels orats.

En aquest món mudable l’única cosa sòlida és la paraula escrita: testimoni fefaent del temps. Això, sorprenentment, ho saben més bé els lletrats que no pas els lletraferits.

 

Dir l’ara és dir el passat. Excepte quan el futur pateix un gran retard.

 

No vull incomodar-vos, diu algú. Just el contrari del que jo pretenc.

 

És ben ingenu creure que l’art pot canviar el món. Tanmateix, mai no hauria de deixar-lo, exactament, com l’ha trobat.

 

L’instant no cau: es dreça eternament.

 

La meva destrucció és intransferible. D’això se’n diu confondre efecte i causa.

 

A Bufatals, sota la pluja, corria esperitat a la recerca del jusquiam. Estiula a ponent i el llamp als ulls. El posseït ja no té res, perquè tot ho ha acollit, generós, dins d’ell.

 

Escrius en excés. I tu respires massa.

 

Al cor de la Roca de Pelancà s’amaga el mecanisme que engega l’univers. Tot hi és dens, com l’amor impulsiu. Tot hi és cald, com la dansa que ens cerca amb rodes de colors.