Albert Serra recitant "L'hort de la reina i l'hort del cant", del llibre Llegat rebel (Edicions Terrícola, 2013). Horiginal, 8 de gener de 2014.

https://www.youtube.com/watch?v=PDIrG-AupHA&t=11s

Podeu consultar aquesta nova pàgina:  lluiscalvo.blogspot.com

Hi trobareu informació actualitzada sobre la meva tasca literària.

"L'Hort de la Reina i l'Hort del Cant"

Poema inclòs al nou llibre Llegat rebel (Edicions Terrícola, Granollers, 2013).
Recitat a l'Horiginal per Albert Serra, Mireia Calafell i Lluís Calvo, el 8 de gener de 2014.

L’Hort de la Reina i l’Hort del Cant

I tornàvem, llavors, al moviment trabucat de cada cosa,

resseguint escenaris decrèpits i cases adossades

amb nans de guix i Venus airoses als jardins,

com si abracéssim, fulgurants, tota aquella crisi

bastida amb columnes de cartró pedra

i automòbils flamants als porxos ocres,

just a l’hora en què el vespre abraçava

la pell bituminosa de les platges

i el futur era un mot desballestat i gris.

I heu-nos aquí, ara mateix

–i aquest ara mateix vol dir un instant que no és el vostre–,

asseguts al Frankfurt Volga de l’Hospitalet

amb les fórmules físiques als llavis

i el convenciment que tot s’escola

en una paràbola de llavis i de vents.

Inter peritura uiuimus, afirmava algú.

És a dir, que els rostres i els objectes

s’esvaeixen i no tornen,

o si ho fan esdevenen ben bé uns altres,

que és com dir Cunit, Torredembarra

o Segur de Calafell, un tràveling incessant

a través de la devastació i el caos,

entre cases d’indianos i mirandes d’una mar

que esventa refregits, totxanes i prostíbuls.

Aquest és el destí dels mons efímers:

un viure veloç, de bar de carretera i de cafè apressat,

amb màquines de joc i, de seguida,

el dring de les monedes a les mans.

Un fulgor, un somriure, un gintònic.

Un gust de mort en totes les begudes

i en totes les mirades, com digué Sagarra,

el qual vampiritzà el seu mestre

per modernitzar-ne forma i fons

(dues coses que, indestriablement, sempre van plegades,

perquè el fons és una manera de parlar,

és a dir una forma que es vivifica amb mots).

I així Riba i Carner roden i es desdoblen

perquè en devorem, com caníbals, l’ànima i el cos.

Tot plegat, ara i aquí, ens recorda

que el Principi de la Vida és més veloç que el pensament.

Manjushri ens ho xiuxiueja

mentre recordem cada frase i cada pas

i a preu fet demanem el combinat número deu

–broqueta, patates fregides, amanida–

i el cambrer –que és colombià, de Barranquilla–

ens pregunta si volem més cervesa

i li diem que sí, que ens en posi una altra,

perquè així oblidarem els Upanishad

i els mestres més antics i la tèrmica de Cubelles

que, en aquell moment exacte

–que no és aquest, però que la memòria

trasllada fins als mots–, passava per davant i ens atuïa.

Després, a la tarda (mal que abans, deixeu-m’ho precisar,

el Garraf havia obert un fris de margallons i calç,

amb el pas rabent de la fàbrica de ciment de Vallcarca

i els turons tan blancs i eixarreïts i empolsinats

i aquell celler que no és de Gaudí, però que ho sembla,

i que asseguren que és de Francesc Berenguer,

encara que n’hi ha que l’atribueixen a tots dos;

perquè, fet i fet, això de l’autoria és només el present

que actualitzem amb la nostra mirada,

no pas una ictiologia fòssil, sinó el moviment del peix,

la vida envoltada de gorgònies i mol·luscs i cefalòpodes,

o bé la cara de l’infant entre les tortugues

d’un aquari en què les aigües canvien de color

segons els anys, el cor i els ulls.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs, afirmava Ferrater,

que gosava poder perquè gosava escriure.

La tradició, aleshores, només és una nova manera

de dir-nos el present i els dies que vindran,

una manera potser massa insistent, o un xic brusca,

però mai enganyosa ni fal·laç.

Nosaltres revifem el món. Ressuscitem els morts.

Nosaltres, als ascensors de l’art,

mai no parlem del temps.

Perquè som el temps. Perquè el refem i hi ascendim.

Marejant-nos-hi. Abocant-nos-hi).

Doncs bé: després, a la tarda, deia

–i quin anacolut he deixat a mig camí, com qui es fa el desmenjat

i, amb aires de badoc, desespera el lector,

tot i que amb el lector sols podem compartir

plaers i desesperacions, i poca cosa més–,

a la tarda –deia fa un instant–

vam arribar-nos a l’antic Palau,                                                              

allí on hi havia, fa molts anys, l’Hort de la Reina,

just arran de la capella dels Templers

i de la Barcelona més fosca i amagada.

Allí tarongers i xiprerars delimitaven

petjades de lleons, rinoceronts i cérvols,

un zoo avant la lettre i un verger d’aromes fetes temps,

amb un clos on florien lliris rars i on els mots

ressonen ara en pous de gran silenci,

com una veu que diu la llarga rastellera

de sons que cal guardar i omplir.

Ira dins pau e turment molt alegre,

ens recordava March, i això ens va fer pensar

en Verdaguer, quan poc després

–a tocar de la façana del marquès infatuat,

el dels creuers, Pollença i Tànger–

travessàrem la Rambla i hi trobàrem el Nen.

I d’aquesta manera s’enlairà el fet precís,

perquè, Rambla amunt, Rambla avall, topàrem

amb la marmanyera endiablada de Maragall,

disfressada aquella tarda de pubilla punk

–blondes siderals, mitenes i ferralla–

per vendre la follia al preu de la ciutat.

El temps, tan circumspecte, ens ha ensenyat

a ser voyeurs dels tràfecs i les hores.

Però d’aquesta fe tan descreguda n’hem fet

penyora i frec, paraula i tomba.

Vinyoli ho intuí, en afirmar que era metafòric

amb tot menys amb la mort. I aquest és el gir

–sempre limitat per un mur, remot o molt proper–

que ens etziba que el llegat és un cos en moviment

i no un mòmia arnada. O dit altrament:

nosaltres passem a la posteritat dels morts

perquè en som el somni i la caplletra.

Però els morts són veïns morosos

que tenen dret a veu, però no a vot,

car el desig resta imprès al cor de l’obra

i ens diu, amb fils de seda, allò que cal servar.

I és llavors quan albirem

la torre hospitalària on jeuen els ventrílocs més fervents:

el Comte de la Torrassa i Perlamada,

herois d’un amor etern, mal que turmentat,

entre l’ahir, el futur i l’ara. Tot un joc de ribes i senyals,

de llocs de guaita i de veloços sons

que guarden fusta al moll i excaven l’ombra.

Un viatge, un desconcert, una mirada inèdita.

Com el fet de deixar, durant aquell trajecte,

el blanc Garraf, i enfilar tot seguit els llots del Delta,

aquella sedimentació de noms i veus

–amb Montjuïc al fons i Montserrat al nord–

que precipita llims i còdols, argiles i metalls,

palletes d’or i rocs que canten.

El Delta, sí: el Remolar, Filipines, Can Dimoni, Cal Tet,

llocs que hi són i que no hi són, desplaçaments i trànsits,

la incessant relectura del terreny i els batecs.

Sediment i falla, ruptura i al·luvió,

terratrèmol sobtat i argila mil·lenària.

I així llegim: Foix i Estellés, Espriu i Bonet,

Marçal i Liost, Torres i Bartra i tots els qui ara em deixo

per no malbaratar el ritme i el respir.

I ells són aquí, a prop, com recs i sínies,

entre àlbers i codolars i assuts:

no sempre benvolents amb el proïsme

–el literari, és clar–, sinó indòmits o greus, aspres o rics

de tot allò que els mots van dir i creure.

Tots plegats, talment un llibre obert,

s’arreceren entre l’Hort de la Reina i l’Hort del Cant,

com un conreu que ens afaiçona

i que, alhora, mantenim: desbrossant, ensofrant,

llaurant, sembrant, esporgant i garbejant.

El camp, l’artiga, l’eina. Res no justifica els morts.

Són ells qui ens demanen l’hora

i, en saber-la, diuen: mai no és tard.

Tots els vius som aquí, recollint la saó

perquè fruiti en nosaltres i es faci llum i verb.

Una saó bellugadissa, alada,

a mig camí de l’adoració i l’ultratge.

No pas un lloc per raure-hi, sinó el vent bellugadís

que bufa entre l’encís dels fets i els somnis

i, gràcil, estalona els núvols i els ocells.

Per això som hereus i malbaratadors,

arada i rel, fam i pa, guerra i treva.

I som, a més, el llarg camí. L’aigua i la set.

I la casa que s’obre als quatre vents

i ens acull ben endins de la visió i el prec,

eternament, amb una alada ofrena,

com sempre ho fa i ho feia i ho farà,

embriagat de veus, el poema.

L’Hort de la Reina i l’Hort del Cant

(diàleg entre el Comte de la Torrassa i Perlamada)

Perlamada

Tens verdet als ulls.

Comte de la Torrassa

Com dius?

Perlamada

La floridura t’envaeix el cap. Te’l llaura.

Comte de la Torrassa

Sempre és el mateix. L’antigor.

Perlamada

Tot pot canviar. Mira el mur. No t’encurioseix? L’altra banda, vull dir.

Comte de la Torrassa

Ni parlar-ne. Jo sóc de la banda d’aquí.

Perlamada

O d’aquell bàndol. Hi ha una altra vida...

Comte de la Torrassa

Venim d’on venim.

Perlamada

I, des d’aquí, anem on volem.

Comte de la Torrassa

El passat!

Perlamada

El present. Que és com dir el futur.

Comte de la Torrassa

Ah, sí?

Perlamada

Doncs sí. Conjuga’m.

Comte de la Torrassa

M’entenebreixo. Te n’adones?

Perlamada

La saó. El sediment. La parla remoguda.

Comte de la Torrassa

La veneració.

Perlamada

L’apropiació.

Comte de la Torrassa

El mausoleu.

Perlamada

La masia. Amb les oques i els conills i els rucs i els ànecs.

Comte de la Torrassa

La fixació.

Perlamada

La fluïdesa.

Comte de la Torrassa

Em canses, em deceps...

Perlamada

I es desferma el moviment. Ho veus? Som inesgotables!

Comte de la Torrassa

Ets la lladre.

Perlamada

La vampiressa. I et robo els mots. Per viure i dir-me.

Comte de la Torrassa

T’apropies de coses alienes. I sense reverències!

                       

Perlamada

Només en mi pot viure allò que resta inert. Per fer-se càntic.

Comte de la Torrassa

No facis empelts. Conrea el que has rebut.

Perlamada

El que he rebut és el que ja he fet meu.

                                   

Comte de la Torrassa

I la saba?

Perlamada

El nervi, el tremp. La vida que s’expandirà.

Comte de la Torrassa

Ha! Ressuscita’m. Fes-me viure!

Perlamada

Ja ho he fet.

Comte de la Torrassa

Ja ho has fet?

Perlamada

Sí, del tot.

Comte de la Torrassa

Com? Quan?

Perlamada

Ara.

Quatre poemes de Teresa la mòmia (Pont del Petroli, Badalona, 2013), un llibre escrit conjuntament amb David Caño.

902)

Invisible és el poema,

l’horda que ve de nit,

el poder ocult,

el curtcircuit.

Invisible és el nom,

la identitat, el lema.

Invisible el sotrac,

el virus, la irrupció.

Invisible tu.

Invisible jo.

I tot crema.

903)

Fugir del xuclador, del gran ull,

de l'excepció que confirma la regla.

És massa tard per repetir allò vell.

És absurd aquest manual de bones maneres.

Ja sé que alguna vegada 

he proposat de vorejar la legalitat,

però m'equivocava.

t)

L’home rega la gespa al migdia

i la caravana aparcada al davant

és grisa com un nummulit.

La tele sona, al fons,

i les nenes mengen calçots i carn magra.

La salsa els regalima, ventre avall.

Les amazones dansen.

I el cor d'algú s'atura,

de cop.

1095)

  

I així el desfici que retorna

per la ciutat condemnada.

Fluorescents, destrals,

ferreteries que amaguen

una clau anglesa que disserta

sobre castellers i platges.

Milers de gats lluents al mostrador.

El got de vi ranci a la bodega:

així ets tu, amor meu.

I el sol surt, però no escalfa.

08918

Lluís Calvo & David Caño

                                     Lo mereces

                                               (d’una pintada al barri de Llefià)

                                               Amàlia X Emília

                                               (d’una altra pintada a Sant Roc)

Em mires. Et miro. Ens mirem. 

Qui som?

Jo, tu, ells, nosaltres.

Tots.

Reduïts a la crisi de la presència. A un joc d'insinuacions i amenaces. Al buit. Al no-res que creix quan no s'espera res, quan l'esperança de poder tenir esperança s'esvaeix entre les urpes d'un desig que només cerca el punt de fuga.

I la invisibilitat de la frontera se'ns mostra ben precisa.

Perquè aquest és l’estigma de no poder sortir d’on ets.

Els del centre de Badalona no van a Sant Anastasi. Els veïns de Sant Anastasi no trepitgen Llefià. I els de Llefià no entren, sota cap concepte, a Sant Roc. I així es perpetua la segregació, el ghetto, la frontera.

Però la poesia ha de ser allí on ningú la crida.

Perquè és la infiltrada.

El poeta ha d’atrevir-se a vulnerar les fronteres. A entrar en els llocs on no se l’espera i la seva presència és vista com un fenomen hostil.

Els forasters.

Els d’allí són enemics, els de més enllà són així, els d’endintre de l’endins són uns indesitjables. I així creix i s’alimenta la línia invisible i la línia evident. Entre ells i nosaltres. I nosaltres som ells per a un altres. I vosaltres sou nosaltres quan ells es pensen que no som dels seus.

Putos àtoms. La divisió total.

A Sant Roc no hi entra ningú que no sigui de Sant Roc.

I no tenim cap motiu per ser aquí. Per això hi som.

El pressentiment.

L'estigma o l'enigma? L'hostilitat ens apropa.

Caminar. Avançar. Desbordar l'espectacle de l'avorriment en cada gest-nou de mitja tarda. En cada fissura que dissimulem fins a l'abisme. Fins al dessota d'una autopista que ens allunya del significat de tota pertinença. Ens donem les cicatrius. Les marques del silenci que no et dic quan el tall de la lluna s'adorm i l'enyor giravolta en l'escalf del darrer xauarma. L'infinit i la nit.

Cosmovisió.

Geopoesia.

I entrem en el reducte perquè també és nostre. Som els convidats que es conviden a ells mateixos i forgen les imatges amb la destral dels cors.

L'or que rosega l'absència de tot ens somriu.

Ets tu, aquesta ombra que s'esmuny per la clariana?

Però les arrugues del laberint no amaguen càmeres de vídeovigilància. Ni el serrell d'uns cabells massa humits. Insolents. Impenetrables.

Timba il·legal, vells patriarques gitanos, l’antiga pista de patinatge enmig dels blocs. La gallina que corre sense rumb, carros de supermercat amb ferralla. Arbres raquítics. Escultures reduïdes a l’anèmia, violades, profanades. Tones de roba estesa.

L’aluminosi corroeix les ànimes.

Sant Roc: una presó a l’aire lliure. El món com a presó i representació, que diria aquell.

La por. O la raó de viure al marge, en un polígon. Al bell mig d'una terra d'acollida. Perquè a Sant Roc la vida es barreja amb la fortor de les espècies,  amb els regalims de desencís que entollen cada cel·la parcel·lada. “Puntada a la porta” i que vingui qui pugui i ho expliqui. Xerreu si voleu, però sobretot, no us rabegeu en aforismes. Que aquí, la parla sua. I la llibertat és molt més que l'enginy brillant d'una metàfora. Tu, avui, no ets ningú. I nosaltres hem trepitjat el saber que lluu a l'espatlla de totes les parets tatuades. En els fonaments d'una cadira de fusta que crema per ser mare. En l'argot.

Xerra si pots.

“Crisis? Yo siempre he estado en crisis”

Ella, tu, jo.

L’hostilitat es palpa a cada pas mentre es va ponent el sol. Desafiaments, mirades flamejants dels qui ignoren que el mur és just a l’altra banda dels ulls que ara els  observen.

Nosaltres hi som d'arrel. Des del crit d'aquell balcó que diu nostàlgia. O impostura, al signar el mot Arquitectura. O Paleta d'Avantguarda. Tant se val.

La poesia política no és un pamflet. La veritable poesia política és un poema ben bonic penjat d’un ganxo ple de merda.

Artistes cretins, aquí teniu material per a les vostres elucubracions!

Primera proposta: els poetes faran un recital en el reducte. S’hi presentaran per sorpresa i esperaran fins que els mateixos veïns organitzin el poema del seu viure. Mentrestant, s’hi repartiran obres de poetes diversos i es convidarà els des-habitants a seure’s a la fresca.

Segona proposta: l’aquelarre dels cabrons esquarterats. Guillotina. Bazuca. El Gran Terror Poètic.

I així, a poc a poc, es farà camí.

La poesia és un marrec que fuig amb el futur amagat sota l'aixella. És l'esquella de l'instint que fixa el perill d'una abraçada. El blau al cor pel cop de roc. I una sentència transcrita com una queixa:

Dios te ama,

pero no engorda, afegim.

Res més. O tot.

Buenos días, princesa.

"Ets l'últim esbaldrec", un poema d'Estiula

Diu Jaume Pont: "Natura, creació i poesia són els tres pols d'atracció de la poesia d'Estiula. Tres pols que funcionen com espais imantats, intercanviables, d'una mateixa realitat creadora on la natura ho prioritza tot".

I un poema:

Ets l'últim esbaldrec

que fa drecera al mur,

inhòspit, de ca teva,

dreçat com llamp de cera

on multipliques l'ull

que t'enderroca,

ert en paravents de seda i fum.

Ressona mort:

la nènia i un lament,

fugaç fulgor i astènia,

reina de dol i vent.

Temptes la fi i caus

per un pendís que mena

a tots els pous.

I n'esperes la semblança.

Al desert, l'aigua freda.

I els rostres que no hi són,

coberts de flors.

                                         Porta de l'església de Sant Feliu d'Estiula



Tot recitant Estiula des d'Estiula