dilluns, 29 de novembre de 2010

Manifest poètic de Suró (des de Talavera als molins del poema, des dels ermassos a la parla aspriva, des dels bladars al terrissaire alarb)


No s’aombren els turons a Suró, sinó que la plana escrita és una vibració que eleva el frec de les cigales fins a l’oïda humil de l’oïdor més amatent. La fi del món és una solitud volguda. Un racó en què les noves no hi arriben sinó amb un remoreig brunzent, com la roba que es mou, gronxant-se, des de l’oratge esquiu. Mira els tossals i amida’n la modèstia: així és la veu, l’amagada palpebra d’un ull que s’embrolla i s’engarriga, extenuant-se, fins que tot d’una hi arriba algú des de la terra obscura, calitja per a un cos assedegat i trist. Suró és la plana que s’aturona i que guaita el Pirineu feréstec amb una escala d’ulls. El mot és un Suró desconegut, un llogarret allunyat de les cridòries i dels grans poders, car l’equilibri més inexacte és una descompensació, una mancança còncava, alguna cosa que no es retroba sinó en la pedra més diminuta i lleu. No sabem estar sols. I sols la poesia ens hi convida. Hi ha qui evita el silenci, però des de l’altiplà combatem els udols enverinats. Un objecte trobat és una torbació de la cosa, un retrobar-se enmig de la solitud. Escriptura secanera, guerxa, salvatgina. Miratge? No pas la paraula més justa, sinó la injusta mesura d’una visió que no pot conformar-se amb res. I, així trescant per les quietuds arvenses, he vist Jordi Pàmias mentre collia timons enmig dels erms. I m’ha dit que, ben sovint, hi busca Déu, perquè a la Segarra algú hi va deixar les taules d’una llei no escrita, d’una llei que ha d’arribar i que ressona enmig de tots els versos entre olivers i ametllers i blats i ordis, plegats en l’ordalia que ens enfronta amb el mot. I també he escodrinyat Carles Hac Mor, vestit d’atzembler amb barretina encesa, el qual no buscava res ni enyorava enraonies ni exigia cap resposta ni pretext. I ara dic que els dimonis conversen en una enorme sala, amb mosaics d’escaquers inversemblants, en què totes les dimensions es redueixen a les del somni i la visió més nítida. Perquè l’esclat, avui, no s’alçura des d’un mirall entre trinxeres devastades –us ho dic de nou, malcreients: l’avantguarda sóc jo–, ni cau en les atraccions més fatals, si de cas fa un cigaló en un bar qualsevol i busca els estadants des del lloc que tothom desconeix i al qual s’hi arriba des de Talavera per una pistota polsosa entre roselles i vetustes carrasques, tot resseguint els fondals eixarreïts com una terrotxa èbria de sol endormiscat. Aquest és el centre veritable del cosmos, l’omphalós que ens connecta amb tot des de la desconnexió. I diu un home inflat: “Sóc tan clàssic que el sol s’apaga amb mi”. Ovidi: no t’exclamis, l’exili és el poema. Temis i Suró? La mar Negra és la negror d’una lenta crema de rostolls. En veritat et dic que les sagetes dels getes no et feriran mai més, perquè aviat esdevindran espectres. I el riu glaçat serà el gebre de les planes i els pujols. Hi veu qui hi veu en la desesma, en l’abandó, en el sot que ens encalça i busca lluerts i gats, teixons i fures. Jo sóc aquell que en l’alta nit aboca el vers que us grata amb urpa de felí.


Malferida veu.

Fugitiva i renouera.

Així la parla.

Així el poema.


Un terramper. Un terrenal quefer amb els ulls cap al cel. Un terraplè terrancós quan el vers fa terratrémer l’alba.


UN INABASTABLE VOL


Un alè de Suró que sura en una sitja de remors.

El verb: la pruïja.

El recer escandit.

Lletraferir. Fremir.

Lletraabastar.


Tota la vida estesa en un mateix respir.
Plena i ronca.


Suró és el centre sobirà de tots els mons.

S’hi couen revelacions. S’hi senten veus que arriben dels batecs remots.

I les veus s’escampen al pedrís.

Proclamen. Diuen.


Cal guaitar el món des de la mirada pròpia. Obrir la finestra perquè entri l’aire del temps i dels carrers. El moment d’esbatanar-la és un verb: l’acció que només tu pots dir, amb el poema que t’alçura, retallat en la silueta dels teus mots. Present i viu. Mòbil i arrelut. Ètic sense picaplets ni bòfia.


Comprendre la intransigència de l’art és un acte democràtic.


Contra el poeta aïllat, poeta d’istme.


Contemporanis ho som tots. Però la modernitat és una acció de l’individu. L’escletxa. L’estranyesa.


Tot el present s’escola dins el desconegut.


Un gest sorrut, isard, feréstec.


L’escriptura és històrica. I, tanmateix, reuneix a l’uníson tots els temps.


Ahir i aquí. Ara i demà.


En el futur accedirem amb el pensament als llocs més recòndits de l’univers. La poesia, llavors, tendirà a la ubiqüitat. I tothom triarà la personalitat com qui tria un abric. La vida s’expandirà arreu. I tot serà la Terra.


Projectarem poemes en l’holograma de l’univers.


La poesia és un vampir que xucla d’arreu. Ha esdevingut bruta, impura. La columna dòrica és ara un sofà escandinau o un bitllet de baix cost.


Fabricarem selves artificials en planetes remots.


Qualsevol punt inclou, alhora, tots els punts possibles.


En aquest escenari la poesia combatrà els autòmats, però també s’hi vincularà.


Desvetllarem els cervells amb poemes forjats pels esperits més lliures.


Les històries de la literatura, les taxonomies i els criteris llepats només són conceptes tridimensionals. I pertanyen al passat. La poesia vibrarà en espais d’onze dimensions, només verificables per l’amatença, la imaginació i l’atzar.


La lletra penetrarà en la pell de cadascú: un xip implantat amb els versos del temps ens durà el present i la història. Cadascú publicarà els estels en cada instant i llegirà els poemes al palmell de la mà, als rocs ombrius o a les parets de casa.


Tots els editors esdevindran inèdits.


I la conquesta de l’espai forjarà l’últim poema èpic.

Hem vingut a desentelar el viure des del lloc més ignorat. A partir d’ara haureu de mirar cada dia el còdol ignorat. La casa derruïda. Les golfes desnonades. El secret que us interroga i us reté en la solitària font. Haureu d’anar al lloc on mai pensàveu d’arribar-hi. Haureu de llegir tots els versos apilats que us feien por, haureu d’escoltar tots els nens que ploren, totes les dones que criden, tots els homes que s’agiten als covals deserts. A partir d’ara haureu d’abocar-vos als poemes que us enfrontaran amb el moll de l’os del vent, amb el viure, amb la veritat. A partir d’ara hi haurà la mort. Hi haurà la vida. El dol i el torb. El fervor i l’excelsitud. A partir d’ara hi haurà Suró. I allí, creieu-me, a la porxada clara, hi seré jo.


Octubre 2010

6 comentaris:

  1. Manifest a adoptar: l'adopto. Suggereix i corprèn...

    ResponElimina
  2. Estic esmaperduda amb el manifest. Considera'l signat!

    ResponElimina
  3. Fugaç com el faisà de Wallace Stevens...
    M'hi subscric

    ResponElimina
  4. "La columna dòrica és ara un sofà escandinau o un bitllet de baix cost". I moltes coses més. Sense paraules. Subscric i enllace.

    ResponElimina
  5. Pots afegir una subscripció vianant, d'un moment, d'un instant freturós, com d'entre batec i batec....però tan contundent com xincer ;-)

    ResponElimina
  6. Carles Hac Mor

    Oh Lluís!,

    DE SURÓ CAP A TOT ARREU

    Els pedrisos s'escampen per les veus
    l'inconegut s'escola com a present etern
    dels planetes remots que creixen en selves
    artificials holograma de l'univers indústria del
    translocalisme sotscosmopolitisme d'estifollar
    planer tot s'ajunta i els contraris
    se jubilen hi ha receptes i esfereïments
    en una galàxia remota que ateny la categoria
    de què prové l'impuls tan fort de la informació en
    pretèrit plusquamperfet terciari a la nou del coll de l'ahir

    Carles Hac Mor

    ResponElimina